Al Teix

Piedra honesta
en la cima,
vegetal sincero,
aire verdadero.

te mece el espíritu
el calmo pleno silencio
y gravita lejana la vista
bajo el suave palio celeste

De romaní, camamil·la i estepa joana

Fresca i nua alborada s'aixeca puntual
trobant-se níguls com llengües de cotó
llepant la roca i boscos com llepolia
amb gust de romaní, camamil·la i estepa joana

Pedra humida al aspre sostre carritxer
des d'on es domina l'abric format
d'ombres fosques i tupida fullaraca
que ès l'alzinar com un verd mant

Tramuntana és el teu nom
feta de pedra i ombrívol comellar,
aigües pures omplen els teus torrents
quan les plujes et cobreixen amb el seu cant

Amb cor obert com ulls amb mirada llunyana
Harmonia del cos en sentir-se en calma
Omplint-se d'aire fresc del cim de la muntanya
Alé de romaní, camamil·la i estepa joana

Res puc desitjar millor
que trobar-me al abric
de la teva ombra, voltor
al més alt de la Tramuntana

Días como hoy

Días como hoy, de gris pálido
flota la nostalgia de otros momentos
fluyen veloces los pensamientos
recuerdo vivo tu espíritu cálido

Vacío, bruma densa, silencio
olvido blanco dolor seco
negro oscuro fondo violento
sombra de nada, todo inconexo

Solo un momento ves
en toda la eternidad
que tu conciencia brilla
y se desvanece después

Idea de infinita eternidad
no sé qué representas
ni para qué sobrevivo
como polvo en la inmensidad

Baleo

Amanece el día. Hace rato que estoy despierto contemplando el vasto mar desde este peñón en el acantilado. Allá abajo las suaves olas rompen contra los muros de roca calcárea que se levantan abruptos desde el fondo marino. Todo es quietud. Todo invita a relajarse y respirar, porque el rocío lo ha empapado todo y los aromas son más intensos ahora. Romero, espliego, tomillo, mirto, brezo, pino, salitre, tierra húmeda... flotan en el aire y saturan el olfato. Los cálidos colores del cielo arrebolado por el sol naciente forman un lienzo ante el que nunca dejo de sorprenderme. Su grandeza me emociona y a la vez me embarga un agradable presentimiento. Hace rato que los mirlos cantan y describen trazos aéreos persiguiéndose, aún antes del amanecer. Allá abajo las gaviotas chillan ensarzadas en un hambriento festival animado por un banco de pequeños peces voladores, sobre la superficie tersa del mar. La suave brisa marina me trae historias recientes de dominación, de poder, sangre y dolor. De otras gentes, otras razas, rabia, angustia y desolación. De armas, griterío, caos y mutilación, donde no hay piedad, no hay consuelo. Es la guerra y a pesar de esta quietud bonancible, su codicia acecha detrás de cada noche. Es cuestión de tiempo y habrá que afrontarlo.

Qui ho diria!

Aquells tendres anys dedicats a la recerca, a posicionar-se, a trescar pel món de les idées, a intentar entendre el entorn, dedicat a trobar el lloc entre la gent, cresquent, visquent amb espectatives, moltes, masses espectatives, desitjos, il·lusions, fantasies, somnis, mirant el futur amb por i, a la vegada, amb la valentia que surgeix producte de la ignorància i el desconeixement, cercant l'amor a les mirades creuades a un bar, al carrer, a una festa, prenguent decisions i equivocant-te o encertar quan no t'ho esperes, experimentació vital que et fa pujar graons al estatus racional, social, intel·lectual...
Novetat, llum, alegria del despertar, música, festa i molta força; és la joventut que ens aclapara i ens fa ser superherois. Sentim el món a les nostres mans, al nostre abast, i sentim que el podem modelar al nostre gust, com un monigot i anem fent, poc a poc, fins que arriba un moment, després d'anys, que la corba del somriure es va neutralitzant i t'en adones que el teu rostre és una ganyota de incredulitat, un rictus d'abatiment pensant en què ha passat, a on has deixat les il·lusions, te demanes quan has deixat de lluitar per aquelles espectatives tan lluides de la infància i de la juventut. T'has convertit sense voler en aquella titella de fang que modelaves de jove, un objecte mediocre i sense molt sentit ni atractiu per posar damunt un prestatge amb la finalitat exclusiva de treure-li la pols de tant en tant.
Frustració, dolor, desil·lusió, angoixa, enyorança, desesperança... desagradables i indessitjats fantasmes, companys de viatge en un moment de la vida que decideixes donar una volta de pany a la recerca d'allò que has deixat pel camí, les il·lusions sobretot, però ens costa molt veure llum al final del túnel. Tot el que creies i que t'havien ensenyat s'ha enfonsat com un castell de sorra a la platja. Res és com pareixia, res suporta el embat d'un temporal sense la autoconvicció i la determinació de suportar-ho expressament, tot ha esdevingut provisional, perquè el món és transitori, els teus sentiments de joventut com pastissos de xocolata, ara fosos perquè el sol crema i fon tot allò que no està protegit sota un matalàs de conciència.
Qui ho diria! Incrèdul, he contemplat el renaixement de l'Au Fènix als cinquanta. Em sent Ícaro i he vist solidificar-se'm les ales de cera volant aprop del sol naixent. He sentit el estrepitós so dels tambors de Queronea enfonsant la moral dels meus enemics; m'he vist trepitjant el coll a Medusa rebassant-li d'una mossegada les seves extremitats céfalees; he olorat el perfum de les exòtiques flors del jardí del paradís perdut i estic menjant els seus fruits. Plenitud amb total convenciment mai gosaria dir-ho, doncs és un tassó on sempre es pot abocar més i més, un pou sense fons. Però prenguent referències, plenitud és el més encertat quan xerro ara dels meus sentiments. Maduresa adquirida desprès de tantes experiències, d'arrossegar una cadena d'encerts i fracasos, d'aprendre a intuir, dilucidar, deduir i decidir; Aprendre en majúscules i donar-li valor amb conciència. L'important d'un temps ho ha deixat de ser. Ara el temps i la qualitat de fruir-ho cobren renovat sentit, i ho fan perquè torna la il·lusió quan havies perdut tota esperança de trobar-te de cara amb aquell vell somni, aquella emoció que surgeix quan et sents estimat així com t'agrada que t'estimin, així com estimes, lleis de correspondència i reprocitat, quan el camí es recor en paral·lel i amb passes simultànies amb aquella persona que ja havies desistit de trobar i que des d’un dia llunyà va ser el teu somni estimat de joventut, i la cercaves amb la mirada i el cor adivinava que no ho era però, tal vegada, pensaves, un somni no és més que un somni... una fantasia que viu al meu cap, un dessig del meu cor. Incredulitat amb seny, prudència, alegria continguda i felicitat al viure aquesta reneixença vital. De força i il·lusió m'invaeixes tu, alegria i plenitud, sí, plenitud. Els somnis i espectatives pertanyen a una esfèra irreal. L'aqui i l'ara, viure i sentir la vida i els sentiments, fruir les emocions que'm broten com branques de l'arbre que regues i abones, del que tens cura, satisfet dels rajos de sol que comforten la meva ànima. Tu, sempre tu, ja hi eres quan no et coneixia. I ara que't conec, ara que ens hem trobat, ple de tu el meu pensament, vull omplir també amb tu la meva vida.
Als cinquanta, qui ho diria!

El refugio o de como Alfa y Omega van de la mano por el mundo

Después de mil veces renacer en mil sitios diferentes, recuerdo especialmente una austera celda espiritual del Pótala, o el sótano frío y húmedo de una abadía francesa, o a la sombra de un cerezo primaveral en Japón, el cómodo lecho de una cueva neandertal, en un embarrado cañizal de Bangladesh, una polvorosa cabaña de la sabana africana, varios pisos infectos de diferentes ciudades medievales europeas, en fríos hospitales y concurridas madrazas, en pútridos callejones oscuros y en lujosas mansiones nobles, en la sucia bodega de un galeón negrero, bajo un soportal del jaleoso zoco de Tombuctú, inmerso en la calidez de una yurta en la estepa siberiana o en el constante traqueteo de una carreta vieja y destartalada atravesando la llanura norteamericana. Todas ellas y tantas más que aún me vienen a la mente, algo tienen en común: el sentimiento de desasosiego y profundo pavor al ser expulsado del vientre materno, la pérdida del refugio original viéndome inmerso involuntariamente en un mundo de lucha continua por la supervivencia. Legítimo o muchas veces no, producto del amor en contadas ocasiones, de errores, de olvidos, producto del azar y de la brutal violación y el saqueo, no siempre concebido con la misma finalidad ni a conciencia, ese es mi curriculum que para bien o para mal, arrastro en el archivo de mis genes. Así como mil nacimientos, mil vidas he vivido, he disfrutado y he soportado, humillado o jaleado, menos largas o más breves, donde lo trágico y lo alegre se entremezclan, los sinsabores y las desilusiones se funden con la sorpresa o el abatimiento, viviendo tranquilo, agitado, perseguido o mutilado, corriendo para comer o para no ser devorado, cazando, destripando, amando locamente o decapitando enemigos, recorriendo sin pausa el mundo en busca del refugio del que siempre se me ha expulsado. Al final de cada una de las vidas, de forma inexorable, acaece la muerte. Mil muertes me han dado caza y de ninguna de ellas he podido sustraerme. Muertes dulces, muertes frías, quemado, atravesado por hierros, desmembrado o lanzado al vacío, asfixiado o ahogado, comido… Todas ellas con un cuadro final común: la satisfacción de regresar al refugio y la angustia de hacerlo en completa soledad.

Ved ojos, mirad

Ved ojos, mirad.
Tocad manos, sentid el rasgo
No os quedéis en oir,
sino escuchad el rumor
que en rugido se transforma
paulatinamente en llanto desconsolado.
Gritad si así es preciso, las palabras adecuadas
pues en el fondo está la verdad
aunque su clave reside en la forma.
Suéltala, déjala volar.
La prisión no es para ti
ave nocturna, ni para ella,
flor alpina, delicada y albina.
Estrépito mundanal, gente desnaturalizada
recorre laberintos artificiales
buscando el espejo que le refleje
su mirada limpida y centrada

Corre envuelto en la oscuridad
ramas secas golpean su cara
aullidos persiguen sus oídos
mientras de la realidad escapa

Cos gravitacional

Cos gravitacional
Força enèrgica, pulsió natural
vigorosa i potent atracció,
la que exerceixes, dona
per ser què i com ets,
prodigi i excepció
aquí ara, sense temps
ni espai per més
Em cautiva la teva expressió
i tancat a n'aquesta presó
m'allibera la teva franca entrega

El meu desig de lliure existència
torna desitjós de permanència
ara, demà, sempre...
anhelant, sentint, visquent
libant conscient la teva esència
a n'aquesta festa de l'ànima
converteixi la litúrgia en matèria
la pura emoció compartida
i viure amb tu representi
el fruit de la experiència,
de superació i creixement constant
de la maduresa culminant
alliurement de l'esperit i goig cercat,
una volta de rosca al sentit de la vida.

Sabates grogues

Tens raó quan dius que el silenci és un bon company, moltes vegades millor que el ambient musical amb el que'm faig acompanyar a casa. M'he donat compte que ajuda a centrar-se, així com la música ajuda a dispersar-se, a viatjar mentalment, a concatenar idées i pensaments, el silenci és un mirall en el que't veus reflexat, i et permet conversar amb tu mateix, directament, sense floritures. Establir aquest contacte és necesari, vital.
Estic correguent, el cor copetja amb força i l'aire que m'infla els pulmons és insuficient. Em falta aire. Però corro amb força mentres miro cap avall i veig les meves noves sabates grogues, molt grogues, com van i venen, avant i enrere, pim pam, no atur. Els meus tres germans, tots majors que jo, venien al darrera, encalçant-me. Però jo amb les meves sabates grogues estic volant sobre el caminoi que s'endinsa al bosc.
Ja m'ho deies que era bo correguent. El millor, deies. No et feia massa cas, però és veritat. He decidit que't faré més cas a partir d'ara; li donaré més importància als teus consells.
M'atur poc a poc de correr, mirant el moviment de les sabates grogues. Es detenen, paral·leles, sobre una mica de terra humida i un caragol bover; un cordó està una mica escambuxat; una puntera de la sabata una mica bruta de fang. Però fan goig. Molt de goig. Estic content. La pròxima vegada demanaré al Papa Noel unes vermelles. O el que tu me dius sempre: demana un llibre, que llegir amplia la ment. Però me fa por que el cap se m'en faci gran. Me diran caparrot buit els companys de la escola. Sobretot en Tòfol. Sempre me diu coses rares.
Miro enrere cercant amb la mirada als meus germans. No veig més que el bosc tancat. Molt tancat. Vaig girant sobre mi mateix, lentament, cercant amb la mirada darrera els arbres, darrera els matorrals. Aixeco la vista al cel just quan passa ben amunt, a certa altura, un globus groc amb un fil penjant. S'el porta el vent. Desapareix i deixa el cel orfe de color.
Els meus ulls tornen a terra. On és el caminoi? Com he arribat aquí? Estic segur que corria damunt un caminoi net sobre un prat verd intens de blat incipient.
Record ara el que me dius freqüentment: Pensa abans d'actuar. Avança't i preveu les conseqüencies dels teus actes.
Però, què he fet? Estic dins un bosc, molt obscur. Crec que de cada vegada més. A cada moment els arbres són més nombrosos, més foscos, més aprop, més obscurs. No veig més enllà de vint passos. Adalt, el cel gris fosc ple de núvols que creixen aviat i amenacen tormenta.
Recorda agafar el paraigües, me deies quan els dissabtes d'aquell hivern anava a comprar llepolies a la tenda de na Polita. Després va morir i la tenda no se va tornar obrir. Me deman què va passar amb les llepolies que no es van vendre.
Què fas aquí? qui ets? Quina por!, m'hi torn ràpid cap a la veu greu que surt sobtadament darrera jo.
No acabo d'assumir el que veig. Mig cabra mig homo, o a la inversa, un faune ha aparegut al meu costat, a uns passos, diria que tan sorprès com jo.
És un d'aquells moments que necessites més temps o, si no, una amplitud de consciència tal que't permeti processar tota la informació més aviat del que es fa normalment, però molt més aviat, amb aquella capacitat mental d'actuació com si el món estigués aturat o ralentit, a càmera lenta, però el meu cervell anàs fabricant eficientment un cúmul d'informació útil per actuar. Ja veus com te faig cas, de vegades. Després no me podràs dir que no.
Crec que m'he perdut, li he dit al cabrit.
La sensació de xerrar amb aquest animaló és rara. Has xerrat tu qualque pic amb una somera? apart de dir-li "arri" o "sooo" crec que les someres i ases no entenen res.
Tot i això que tu em deies, ja no, però fa algún temps sí, ase collonera. Permi plou.
M'en vaig, accelerant el pas, poc a poc, però el faune continua, a certa distància, darrera jo. Les sabates grogues no s'haurien de banyar, ni enfangar. Ostres, quina mala pata! El dia que'ls estren i s'han d'embrutar!
Xip i xap, no sé què diu el home-cabrit. Més me preocupen les sabates grogues.
Què me dius? no sé on soc. On som? Vine, me diu. I com tant és anar cap a una o s'altre banda, li vaig al darrera. M'hi fixo en les seves peülles que semblen fortes. Tot ell sembla fort.
Abans de que m'ho diguis tu, sí. He fet els exercicis que me vares recomenar abans de partir cap a l'escola. No m'agrada suspendre, com a ningú, encara que a n'en Tòfol li dona igual, diu. Ell serà batle i no cal estudiar, com son pare. Va venir d'afora i sempre porta una jaqueta blanca, o quasi blanca. I un capell.
Corre, corre més, nin, me diu el animalot aquest, girant-se cap a mi mentres fa via i a punt estic de predre'l de vista. A punt estic també de donar-me'n de nassos amb una branca on un mussol em clava la mirada ampli i impàvid. Ulula.
Si tinguessim plomes seriem ocells. Però tenir-les no implica volar. Jo vull volar. Amb les meves sabates grogues quasi podria volar. De vegades somni que m'aixec del terra, poc a poc, i suro al aire com una ploma. Però no em veig els peus.
Arribam a una clariana d'herba tallada, floretes petites de colors, el cel blau intens i net convida a tumbar-se sobre l'herba i descansar. Papallones juguen i s'enrevolten a l'aire, passen i repassen fins que es perden a les altures. Piulen dotzenes d'ocells colorits que van i venen, de branca en branca, encalçant-se. Me crida la atenció un corb negre i gran, allà devant, mirant-me, callat i quiet. Només mira. Jo el mir, i cerc amb la mirada al faune.
No facis cas ni vagis al darrera dels desconeguts. No xerris amb ells, no aceptis llepolies ni doblers ni regals. A la vegada jo pensava que estaves sonada. Ara sé que t'estim per tantes i tantes coses.
Entram a una caseta de pedra fosca. Dedins no es veu res, és molt fosc, just un raig de sol il·lumina el sòl devant la porta. Sòl de terra tropitjada.
Mir enterra, les meves sabates grogues, velles i espenyades, brutes i sense cordons, recolçades al suport dels peus d'una cadira de rodes. Quan juguem? deman als tres companys.
Tu m'ensenyares a jugar a dominó i cada vegada que guanyava me donaves una forta besada. Ara ningú me la dona. També és cert que no guanyo quasi mai. En Tòfol sempre guanya, però li deixam fer trampes. És feliç així. Ahir va morir el meu company d'habitació. Ja era massa vell, deia. Havia fet el que havia desitjat fer i ja no li quedava més que descansar i jugar a dominó amb nosaltres.
Assegut al damunt, faig marxar la cadira de rodes cap el jardí. M'agrada veure els núvols grisos tormentosos i els arbres ballant amb el vent, cantant aquella cançó del silenci. Mir enterra i veig que només duc una sabata groga, bruta i vella. On és s'altre? Hauré de partir a cercar-la al bosc, faune. Acompanya'm, per favor.

Amb tu...

Alè ple de vida
il·lusió incontinguda
Llaç de cossos nus
brollant pura natura
Ventre pla i càlid,
fina cintura
avinguda dels meus passejos
amunt i avall, incansable ball
atàvica comunió que perdura
amor, desig, afecte
estimació i tot el respecte
completa honestitat, dius
tremola la terra quan sonrius
El cor senzill obert i bategant
sospira al no esser a les teves mans
ofegat de no poder respirar-te
ets l'aire pur de la muntanya.

Allegro ma non troppo

Sorgeix tèbia claror matinera per l'eteri horitzó
esclafant de l'hora mística glaçada i fosca negror
recupera el cos entumit el càlid alè de la vida
i torna viatjar la esperança amb temps regalat

Amb força s'enlaira la mirada
captant el bell so del cel net
l'ànim embravit del que sap
de la prestesa del seu desig

Desig àvid, golafre desig
d'acaparar-te sense fisures
de tenir-te sense corrompre
la autenticitat sense dubtes

Temps traïdor i espai reduït
ens enfronten entre altres enemics
intuïnt al seu remor i precarietat
la nostra batalla guanyada

...o sin ti.

Vida y suspiro, pensamiento... y agota
Alimento e inquietud, obligación… y agota
Equilibrio constante, cuerpo y mente, agota
Bruma gris, llueve, cae el agua gota a gota.