Qui ho diria!

Aquells tendres anys dedicats a la recerca, a posicionar-se, a trescar pel món de les idées, a intentar entendre el entorn, dedicat a trobar el lloc entre la gent, cresquent, visquent amb espectatives, moltes, masses espectatives, desitjos, il·lusions, fantasies, somnis, mirant el futur amb por i, a la vegada, amb la valentia que surgeix producte de la ignorància i el desconeixement, cercant l'amor a les mirades creuades a un bar, al carrer, a una festa, prenguent decisions i equivocant-te o encertar quan no t'ho esperes, experimentació vital que et fa pujar graons al estatus racional, social, intel·lectual...
Novetat, llum, alegria del despertar, música, festa i molta força; és la joventut que ens aclapara i ens fa ser superherois. Sentim el món a les nostres mans, al nostre abast, i sentim que el podem modelar al nostre gust, com un monigot i anem fent, poc a poc, fins que arriba un moment, després d'anys, que la corba del somriure es va neutralitzant i t'en adones que el teu rostre és una ganyota de incredulitat, un rictus d'abatiment pensant en què ha passat, a on has deixat les il·lusions, te demanes quan has deixat de lluitar per aquelles espectatives tan lluides de la infància i de la juventut. T'has convertit sense voler en aquella titella de fang que modelaves de jove, un objecte mediocre i sense molt sentit ni atractiu per posar damunt un prestatge amb la finalitat exclusiva de treure-li la pols de tant en tant.
Frustració, dolor, desil·lusió, angoixa, enyorança, desesperança... desagradables i indessitjats fantasmes, companys de viatge en un moment de la vida que decideixes donar una volta de pany a la recerca d'allò que has deixat pel camí, les il·lusions sobretot, però ens costa molt veure llum al final del túnel. Tot el que creies i que t'havien ensenyat s'ha enfonsat com un castell de sorra a la platja. Res és com pareixia, res suporta el embat d'un temporal sense la autoconvicció i la determinació de suportar-ho expressament, tot ha esdevingut provisional, perquè el món és transitori, els teus sentiments de joventut com pastissos de xocolata, ara fosos perquè el sol crema i fon tot allò que no està protegit sota un matalàs de conciència.
Qui ho diria! Incrèdul, he contemplat el renaixement de l'Au Fènix als cinquanta. Em sent Ícaro i he vist solidificar-se'm les ales de cera volant aprop del sol naixent. He sentit el estrepitós so dels tambors de Queronea enfonsant la moral dels meus enemics; m'he vist trepitjant el coll a Medusa rebassant-li d'una mossegada les seves extremitats céfalees; he olorat el perfum de les exòtiques flors del jardí del paradís perdut i estic menjant els seus fruits. Plenitud amb total convenciment mai gosaria dir-ho, doncs és un tassó on sempre es pot abocar més i més, un pou sense fons. Però prenguent referències, plenitud és el més encertat quan xerro ara dels meus sentiments. Maduresa adquirida desprès de tantes experiències, d'arrossegar una cadena d'encerts i fracasos, d'aprendre a intuir, dilucidar, deduir i decidir; Aprendre en majúscules i donar-li valor amb conciència. L'important d'un temps ho ha deixat de ser. Ara el temps i la qualitat de fruir-ho cobren renovat sentit, i ho fan perquè torna la il·lusió quan havies perdut tota esperança de trobar-te de cara amb aquell vell somni, aquella emoció que surgeix quan et sents estimat així com t'agrada que t'estimin, així com estimes, lleis de correspondència i reprocitat, quan el camí es recor en paral·lel i amb passes simultànies amb aquella persona que ja havies desistit de trobar i que des d’un dia llunyà va ser el teu somni estimat de joventut, i la cercaves amb la mirada i el cor adivinava que no ho era però, tal vegada, pensaves, un somni no és més que un somni... una fantasia que viu al meu cap, un dessig del meu cor. Incredulitat amb seny, prudència, alegria continguda i felicitat al viure aquesta reneixença vital. De força i il·lusió m'invaeixes tu, alegria i plenitud, sí, plenitud. Els somnis i espectatives pertanyen a una esfèra irreal. L'aqui i l'ara, viure i sentir la vida i els sentiments, fruir les emocions que'm broten com branques de l'arbre que regues i abones, del que tens cura, satisfet dels rajos de sol que comforten la meva ànima. Tu, sempre tu, ja hi eres quan no et coneixia. I ara que't conec, ara que ens hem trobat, ple de tu el meu pensament, vull omplir també amb tu la meva vida.
Als cinquanta, qui ho diria!