Baleo

Amanece el día. Hace rato que estoy despierto contemplando el vasto mar desde este peñón en el acantilado. Allá abajo las suaves olas rompen contra los muros de roca calcárea que se levantan abruptos desde el fondo marino. Todo es quietud. Todo invita a relajarse y respirar, porque el rocío lo ha empapado todo y los aromas son más intensos ahora. Romero, espliego, tomillo, mirto, brezo, pino, salitre, tierra húmeda... flotan en el aire y saturan el olfato. Los cálidos colores del cielo arrebolado por el sol naciente forman un lienzo ante el que nunca dejo de sorprenderme. Su grandeza me emociona y a la vez me embarga un agradable presentimiento. Hace rato que los mirlos cantan y describen trazos aéreos persiguiéndose, aún antes del amanecer. Allá abajo las gaviotas chillan ensarzadas en un hambriento festival animado por un banco de pequeños peces voladores, sobre la superficie tersa del mar. La suave brisa marina me trae historias recientes de dominación, de poder, sangre y dolor. De otras gentes, otras razas, rabia, angustia y desolación. De armas, griterío, caos y mutilación, donde no hay piedad, no hay consuelo. Es la guerra y a pesar de esta quietud bonancible, su codicia acecha detrás de cada noche. Es cuestión de tiempo y habrá que afrontarlo.

Qui ho diria!

Aquells tendres anys dedicats a la recerca, a posicionar-se, a trescar pel món de les idées, a intentar entendre el entorn, dedicat a trobar el lloc entre la gent, cresquent, visquent amb espectatives, moltes, masses espectatives, desitjos, il·lusions, fantasies, somnis, mirant el futur amb por i, a la vegada, amb la valentia que surgeix producte de la ignorància i el desconeixement, cercant l'amor a les mirades creuades a un bar, al carrer, a una festa, prenguent decisions i equivocant-te o encertar quan no t'ho esperes, experimentació vital que et fa pujar graons al estatus racional, social, intel·lectual...
Novetat, llum, alegria del despertar, música, festa i molta força; és la joventut que ens aclapara i ens fa ser superherois. Sentim el món a les nostres mans, al nostre abast, i sentim que el podem modelar al nostre gust, com un monigot i anem fent, poc a poc, fins que arriba un moment, després d'anys, que la corba del somriure es va neutralitzant i t'en adones que el teu rostre és una ganyota de incredulitat, un rictus d'abatiment pensant en què ha passat, a on has deixat les il·lusions, te demanes quan has deixat de lluitar per aquelles espectatives tan lluides de la infància i de la juventut. T'has convertit sense voler en aquella titella de fang que modelaves de jove, un objecte mediocre i sense molt sentit ni atractiu per posar damunt un prestatge amb la finalitat exclusiva de treure-li la pols de tant en tant.
Frustració, dolor, desil·lusió, angoixa, enyorança, desesperança... desagradables i indessitjats fantasmes, companys de viatge en un moment de la vida que decideixes donar una volta de pany a la recerca d'allò que has deixat pel camí, les il·lusions sobretot, però ens costa molt veure llum al final del túnel. Tot el que creies i que t'havien ensenyat s'ha enfonsat com un castell de sorra a la platja. Res és com pareixia, res suporta el embat d'un temporal sense la autoconvicció i la determinació de suportar-ho expressament, tot ha esdevingut provisional, perquè el món és transitori, els teus sentiments de joventut com pastissos de xocolata, ara fosos perquè el sol crema i fon tot allò que no està protegit sota un matalàs de conciència.
Qui ho diria! Incrèdul, he contemplat el renaixement de l'Au Fènix als cinquanta. Em sent Ícaro i he vist solidificar-se'm les ales de cera volant aprop del sol naixent. He sentit el estrepitós so dels tambors de Queronea enfonsant la moral dels meus enemics; m'he vist trepitjant el coll a Medusa rebassant-li d'una mossegada les seves extremitats céfalees; he olorat el perfum de les exòtiques flors del jardí del paradís perdut i estic menjant els seus fruits. Plenitud amb total convenciment mai gosaria dir-ho, doncs és un tassó on sempre es pot abocar més i més, un pou sense fons. Però prenguent referències, plenitud és el més encertat quan xerro ara dels meus sentiments. Maduresa adquirida desprès de tantes experiències, d'arrossegar una cadena d'encerts i fracasos, d'aprendre a intuir, dilucidar, deduir i decidir; Aprendre en majúscules i donar-li valor amb conciència. L'important d'un temps ho ha deixat de ser. Ara el temps i la qualitat de fruir-ho cobren renovat sentit, i ho fan perquè torna la il·lusió quan havies perdut tota esperança de trobar-te de cara amb aquell vell somni, aquella emoció que surgeix quan et sents estimat així com t'agrada que t'estimin, així com estimes, lleis de correspondència i reprocitat, quan el camí es recor en paral·lel i amb passes simultànies amb aquella persona que ja havies desistit de trobar i que des d’un dia llunyà va ser el teu somni estimat de joventut, i la cercaves amb la mirada i el cor adivinava que no ho era però, tal vegada, pensaves, un somni no és més que un somni... una fantasia que viu al meu cap, un dessig del meu cor. Incredulitat amb seny, prudència, alegria continguda i felicitat al viure aquesta reneixença vital. De força i il·lusió m'invaeixes tu, alegria i plenitud, sí, plenitud. Els somnis i espectatives pertanyen a una esfèra irreal. L'aqui i l'ara, viure i sentir la vida i els sentiments, fruir les emocions que'm broten com branques de l'arbre que regues i abones, del que tens cura, satisfet dels rajos de sol que comforten la meva ànima. Tu, sempre tu, ja hi eres quan no et coneixia. I ara que't conec, ara que ens hem trobat, ple de tu el meu pensament, vull omplir també amb tu la meva vida.
Als cinquanta, qui ho diria!

El refugio o de como Alfa y Omega van de la mano por el mundo

Después de mil veces renacer en mil sitios diferentes, recuerdo especialmente una austera celda espiritual del Pótala, o el sótano frío y húmedo de una abadía francesa, o a la sombra de un cerezo primaveral en Japón, el cómodo lecho de una cueva neandertal, en un embarrado cañizal de Bangladesh, una polvorosa cabaña de la sabana africana, varios pisos infectos de diferentes ciudades medievales europeas, en fríos hospitales y concurridas madrazas, en pútridos callejones oscuros y en lujosas mansiones nobles, en la sucia bodega de un galeón negrero, bajo un soportal del jaleoso zoco de Tombuctú, inmerso en la calidez de una yurta en la estepa siberiana o en el constante traqueteo de una carreta vieja y destartalada atravesando la llanura norteamericana. Todas ellas y tantas más que aún me vienen a la mente, algo tienen en común: el sentimiento de desasosiego y profundo pavor al ser expulsado del vientre materno, la pérdida del refugio original viéndome inmerso involuntariamente en un mundo de lucha continua por la supervivencia. Legítimo o muchas veces no, producto del amor en contadas ocasiones, de errores, de olvidos, producto del azar y de la brutal violación y el saqueo, no siempre concebido con la misma finalidad ni a conciencia, ese es mi curriculum que para bien o para mal, arrastro en el archivo de mis genes. Así como mil nacimientos, mil vidas he vivido, he disfrutado y he soportado, humillado o jaleado, menos largas o más breves, donde lo trágico y lo alegre se entremezclan, los sinsabores y las desilusiones se funden con la sorpresa o el abatimiento, viviendo tranquilo, agitado, perseguido o mutilado, corriendo para comer o para no ser devorado, cazando, destripando, amando locamente o decapitando enemigos, recorriendo sin pausa el mundo en busca del refugio del que siempre se me ha expulsado. Al final de cada una de las vidas, de forma inexorable, acaece la muerte. Mil muertes me han dado caza y de ninguna de ellas he podido sustraerme. Muertes dulces, muertes frías, quemado, atravesado por hierros, desmembrado o lanzado al vacío, asfixiado o ahogado, comido… Todas ellas con un cuadro final común: la satisfacción de regresar al refugio y la angustia de hacerlo en completa soledad.