Nadal a can Pep Cristo

Per la finestra, entre les fines branques del magraner, veig la lluna quasi plena. Soc a can Pep Cristo, a la vall de Colonya, Pollença.

És dia 25 de desembre. Nadal. És patètic veure tanta gent estúpida celebrant el Nadal a la vegada que treu escuma d’odi xerrant dels milers d’inmigrant africans que venen cercant una nova i millor vida, i treuen més escuma d’odi xerrant dels millons d’euros que els paguem per ajudar-los, i s’omplen la boca d’escuma d’odi perquè altres persones no pensen com ells, no comparteixen les seves malaltises opinions, tal vegada també malaltises, però tan mateix diferents, i els genera odi. Però avui posen bona cara i feliciten a tothom perquè és Nadal, i és el que cal fer. Posar-se les millors robes, pintar el millor somriure a la seva cara, felicitar tothom, fer un bon dinar, atipar-se d’alcohol i dolços i, potser i tot, anar a escoltar misa desprès d’atusar-se el bigoti de faxenda o la melena de cabells tenyits i llavis ben vermells. Pregaran per a ells mateixos, demanaran al seu déu una millor posició, que els toqui la loteria, que a la feina opti per una pujada d’estatus malgrat hagi de trepijar el coll al company… Se sentirà escoltat i complaït en sortir perquè la catàrsi de la misa, el lloc consagrat, les veus sacramentals, la mùsica religiosa… han produït el seu efecte. Però no acabarà el dia sense omplir-se la boca d’escuma d’odi un altre pic. Hi ha tanta estupidesa al món… però tanta!!!

Jo m’en faig enfora. Soc estúpid, però tenc prou amb la meva estupidesa com per haver d’aguantar la estupidesa dels altres que, per qualque motiu, em sembla més estúpida que la meva. A mi no em queda més remei que aguantar-me i sobreviure amb el que soc, faig, pens… i així vaig pel món.

Allunyat de quasi tot i tots, aqui a la vall de Colònya, als peus de la Penya Mascorda a la que fa uns anys vaig ascendir, i la Cuculla de Fartàritx, tan emblemàtica m’ha semblat sempre, allà la tenc a la vista, monolítica i senyorial, abrupta i superba. També hi vaig pujar un parell de vegades, aventures que es van esvaïnt amb el pas del vent del temps. Ara, amb un genoll fotut i artròsi a desiara, just faig un parell ben contats de kilòmetres caminant suau, amb les meves nines i companyes, India i Gwendal, que suposen el meu matalàs afectiu incondicional.

Berenar vora la neta piscina d’un suc de taronges recollides fa una estoneta, just en aixecar-me. Envoltat de natura i de la música conformada per una orquestra d’ocells que piulen, xerriquen, parrupen, cucleigen, xiulen, gorgotegen, claquen i canten, i més enllà, uns picarols de tant en tant s’afegeixen a la coral, l’escarreig d’un gall, uns lladrucs sords d’un ca llunyà i el murmuri de la brisa matinera en acaronar les fulles de les branques dels garrovers, noguers, taronjers, ametlers, figueres i qualque lladoner, entre d’altres… dels que estic envoltat.

La suau i tèrbola calidessa dels primers raigs de sol entren a la vall pel costat del cim de la Mascorda allunyant així la freda capa de rosada que cubreix tot. Un altre dia net, clar, en una vall on el temps mundanal no hi arriba, on no es nota la taimada ombra de la cobdícia humana, on sembla que el temps i espai del paradís perdut aquí es retroba per gaudir i fruir d’ell. 

Un parell de voltors s’encaramen als cims dibuixant orles barroques a l’aire mentre una elegant i lleugera milana escorcolla el terra per damunt noltros. I la música dels ocells no atura. Ara un bel de mè, ara, desprès del gall, un silenci.

Fugint del món per deconstruïr-ho i tornar construïr-ho de bell nou. No puc aceptar costums, valors, tradicions que trob tan falses com miserables i estúpides. No vull jugar a n’aquest joc i això em converteix en una criatura semblant a un eremita envoltat de soledat voluntaria. No jugar al joc de la hipocresia i demagògia social conlleva a separar-te de la vida social. És un preu alt a pagar, però crec que necessari per viure coherentment. Podria semblar que em costa fer noves amistats, però crec que, realment, el que em costa és mantenir-les. Soc molt gelós del meu temps i del meu espai, tant com rebutjar activitats comuns.