Adalt, abaix...

Adalt,
delicats flaires tardorencs
envaeixen els aires fresquívols
de la superba muntanya.

Abaix,
avances al teu pas orgullós
pels carrers de Ciutat;
totes les mirades t'acompanyen.

Adalt, molt adalt,
balla serè el voltor negre.
Se sap l'amo dels vents
i entorn seu els núvols l'encoratgen

Abaix, més abaix,
El meu sentiment ansiós voldria
envair-te per usurpar-te,
els tens amagats, les pors i els dubtes

Adalt, tan adalt que no es veu
la brillantor dels estels
es confon amb la lluïsor dels teus ulls
quan em mires i sonrius

Abaix, tan pregon
que l'infern no és tan calent
com el meu cos quan crema
aferrat a tu les nits d'hivern

Adalt,
criden les veus impotents
quan no veuen sortida
i el foc de la consciència s'extingueix,
s'apaga la llum de la vida.

Abaix,
Hauria de ser compassió
el que és pura cobdícia
i el que no es mou per avarícia
ho fa impulsat per la seva passió

Adalt i abaix,
bufen els vents del món
si te despentines cerca refugi
millor si és el teu bressol.