L'ermità de Biniarroi

El cert és que, com narra l'antic i desaparegut en extranyes circumstàncies Chronicarius Metaphysic Maioricarum a una de ses seves pàgines un terrible succés que ocorregué en aquest apacible llogaret la nit del 24 de març de 1721.

Conten les veus que mantenen amagada i callada la història per no despertar aquell que dorm i que millor quedi dormit per sempre que, per aquell temps, vivia prop del cim del puig de Suró, a una cova, un extrany ermità que davallava a les cases de Biniarroi un pic al mes, sempre arribant la lluna plena, per comprar un xot què, deien les veus més sapigudes de la contrada, degollava dins la cova en extranyes cerimònies i pintava amb la seva sang extranys dibuixos a les parets.

Així va ocórrer durant molt de temps, fins que l'amo Simó de Mancor no li va voler vendre cap xot perquè estava cansat de sentir històries aberrants sobre els seus xots a la cova del puig Suró. Així que no tingué més remei, l'extrany ermità, que davallar a Mancor per comprar el seu xot.

Mal dia fou aquell que s'assebentà l'obscur ermità que tota la població sabia cosa o sospitava de les seves malifetes amb els xots, allà adalt de la muntanya. Ningú li volgué vendre un xot, ni jove ni vell, i mirau que ho va intentar pujant el doble i el triple del que valien els xots en aquell moment. Però no ho va aconseguir. Tots els vilatans, allà on hi entrava, li negaven la venda i practicament l'engegaven al carrer. 

Molt empipat, pujà cap a Biniarroi amb intenció de robar-hi un. Havia d'aconseguir un fos com fos.

Pujà pel camí vell a tota via imprecant i maldient de tal manera que fins les plantes al costat del camí per allà on passava, quedàven músties.

Arrivà a Biniarroi, entrà al corral d'en Simó i mentre els cans no deixaven de lladrucar-li, agafà el primer xot que trobà i l'arrossegà de mala manera camí cap el puig. Alertats els veinats amb tants de lladrucs, sortiren i véren el que passava. Foren cinc veinats que anàren darrere ell bastits de gaiatos i forques fins que l'alcançaren i li donaren una bona escarmentada al lladre ermità, que va d'haver sortir correnssos per no rebre més pal del necessari.

Fou aquella mateixa nit, diuen els que no es volen enrecordar dels fets i el que romangué escrit al Chronicarius durant molts anys, que sentiren esgarrifosos crits en començar la vesprada provenents del puig. Sentíen com convocava a les forces maléfiques a la vegada, diuen els que el pogueren veure des de lluny, com amb la seva mateixa sang conjurava al mateix dimoni i les seus hostes. No es torbà molt en tapar-se el cel estrellat de negres níguls impulsats per un vent eixordador, començar a caure llamps i trons que semblava quasi de dia si no fos per la fosca pregona que ho enrevoltava tot, però el pitjor va ser quan el terra començà a tremolar tant que ningú gosava mantenir-se dempeus, i sorgiren de sotaterra per tots els carrers i fins i tot dintre les cases de Biniarroi unes criatures espectrals ferestes i malèfiques amb uns crits i laments esgarrifosos que es deixaren sentir a molta distància; diuen que a Inca s'escoltaren els espaordidors i terribles laments i planyiments.

Aquell infern no durà més d'una hora, però en poc temps no quedà sense esbucar cap casa de Biniarroi i la majoria dels veinats desaparegueren sota terra arrossegats per aquelles ànimes en pena esclaves de l'infern.

Diuen que encara avui, a les nits de lluna plena, poden veure focs i llums estranyes moguent-se entre les restes de les cases des de Mancor i sentir extranys crits i laments. Ningú no gosa pujar a cercar explicacions.