Que has sentit xerrar mai del malefici del forn de ses Figueroles? Doncs te puc dir, estimat lector, que no fa molt trobàren uns escrits i variada documentació guardada dins una vella capsa de fusta d'alzina, apareguda aquésta a les golfes d'un gran casal de Ciutat, entre munt de pols, antics quadres i vells mobles rurals. No diré el nom dels propietaris per preservar la seva dignitat i respectar el seu silenci. Ja tingueren prou, ells, amb el què varen viure i veure els seus antecesors, devers mitjans del segle XVIII, en aquesta possessió situada a la vall d'Alcanella, entre els termes municipals de Selva i Escorca.
Els textes, un tant esgarrifosos, xerraven d'una maledicció que s'obrà des d'un temps llunyà i, que tal vegada, encara hi perduri, al forn de les cases de ses Figueroles. No fa tant que un investigador aficcionat i curiós d'aquests temes desaparegué sense deixar rastre per la zona.
Els extranys textes trobats són escrits sobre unes llàmines de pell encurtida i amb sang que, amb el temps, s'ha demostrat que ambdúes són de cabra, pell i sang, excepte tres pèces que són de sang i pell humanes, la part que després vos explicaré més detenidament. Preparau-vos per esgarrifar-vos.
Ens explica el senyor Don Sanç d'Alcanella en els seus escrits que la seva germana petita, na Pereta Gueraua, des de ben joveneta, necessità medicina, botànics i mà de metge per fer vida normal a casa. Naixé amb una malaltia que la obligava a prostrar-se i tancar-se a la seva càmara. No suportava els sons, molt manco els renous, i la llum del sol li donava forts dolors de cap fins al punt de provocar-li unes convulsions que li feien perdre la consciència i el coneixement.
Un dia, acostant-se el dia de la cel·lebració de l'equinocci primaveral al santuari de Lluc, on s'hi reunien sanadors, bruixes i bruixots, mags, velles sabies, curanderes, metges, curiosos i tota casta de personatges vinguts de tot el món, madò Ermessèn, mare de na Pereta Gueraua i don Sanç, en Pelegrí i n'Alberic, dos dels seus germans, decidiren anar-hi per intentar trobar sol·lució a la malaltia que afligia la vida de la germaneta. Confiaven trobar algú que tingués la medicina adient, després d'anys cercant-la sense éxit.
Arribaren aquell dia a Lluc colcant damunt el carro que tirava una somera que anomenaven na Pruna. Tota la esplanada davant el santuari estava tipa de gent que havien montat les seves tendes per passar-hi uns dies.
Després de visitar la mare Verge de Lluc a la capella, Passàren tot el dematí i part de s'horabaixa passejant entre tanta gent i tanta cridadissa. D'unes tendes sortia fum pudent, d'altres extranys crits i imprecacions, d'altres en tenien un bon grapat de gent a la porta esperant passar-hi. Homes i dones escridassant atraient gent a la seva tenda assegurant la fuita de tots els mals, el líquid definitiu, l'elixir de la eternitat o la pomada que ho cura tot, fins i tot pedres màgiques que prevenien mal d'ull, ungüents i pocions miracoloses i d'altres persones que t'agafaven la mà i et pre-deien el futur, o et llegien el passat.
Entre tant d'aldarull, una dona de mirada fosca, encorvada i petita de tamany, tapada amb una bruta vestimenta negra que li tapava de cap a peus, s'acostà a madò Ermessén i amb una veu greu que li va semblar sortir del mateix pensament, doncs amb tant renou, no havia manera de fer-se entendre, li va dir que ella tenia la veritable sol·lució per na Pereta Gueraua. Madò Ermessèn quedà estabornida uns segons abans de reaccionar. Se la va mirar i la interrogà amb la mirada. Allò que va veure als seus ulls no li agradà, però si tenia un possible remei per curar na Pereta Gueraua, ja li era suficient per intentar-ho. Ja ho havien provat gaire bé tot i restaven poques esperances.
-D'acord! li va dir madò Ermessèn. -Què em demanau a canvi?
-Viure uns dies sota el mateix sòtil que vos i na Pereta Gueraua.
-Que així sigui, doncs! li va contestar.
Aleshores, els dos germans vèren que la mare conversava amb aquella extranya dona i li demanaren explicacions.
-Mare, però hauriem de conversar amb el pare abans de prendre decisions.
-Ja està dit i fet, Alberic. Provarem el remei que aquesta senyora ens proposa. Com vos deis, senyora?
-Digau-me Morlanda i serà suficient.
Els dos germans entrecreuaren unes mirades i, vist el convenciment de la mare, no gosaren dir res més. Anaren plegats cap el porxo on havien deixat na Pruna, pujaren al carro i partiren cap a cases.
Arribaren entrada la fosca a ses cases de ses Figueroles. Trobaren tota la família, els majorals i alguns dels treballadors entorn el foc que havien encés al pati, davant la casa, sota el parral. Ja havien sopat i ara contaven històries, cantaven i ballaven.
Madò Ermessèn fes les presentacions i indicà a na Morlanda, a un costat del pati, el porxo del forn i llenya on podria aixoplugar-se i dormir durant els dies necessaris convinguts.
Així doncs, començà aquell període de fets i sentiments extranys, tot d'una arribà na Morlanda.
Diuen que, aquella primera nit, ja hagué una forta activitat al forn. Podien sentir des de l'interior de la casa, el renou del bram del foc dins el forn i unes extranyes tonades, cantilenes i deprecacions, però no gosaren sortir per veure quin era el motiu de tant aldarull.
Al matí, després d'una oració en veu baixa que no deixà entendre, na Morlanda donà a beure un dens brevatge a na Pereta Gueraua. Ho tastà i posà cara de disgut i repeló.
-Tot cap endins, au venga! cridà na Morlanda.
Na Pereta Gueraua obeí sense pensar-ho més. De cap a cua s'ho empassà tot sense fer aturada.
-Ara hauràs de descansar unes horetes, li diguè complaguda.
Sense dir res i una mica esmortida, na Pereta Gueraua partí cap a la seva habitació. Li semblava que poc a poc anava perdent la força i el seny.
Quedà estirada al llit la resta del dia.
Al matí següent hagué la mateixa simfonia. Després de beure el repelent brevatge, na Pereta Gueraua partí cap a la seva habitació després de pronunciar unes oracions que ningú va entendre.
Madò Ermessèn interrogà Morlanda sobre l'estat preocupant de la seva filla.
-Això està en marxa. No t'has de preocupar. Tres dies més i quedarà alliberada de la seva feixuga càrrega.
Així com ho deia, madò Ermessèn es fixà amb una desagradable brillantor als ulls de na Morlanda. No li quedava més remei que refiar-se. En tot cas, li concederia tres dies més per intentar millorar la salut de la seva filla.
Ben entrada aquella nit sentiren el mateix soroll del bram del foc al forn resseguits de lletanies incomprensibles, mentre ses òlibes craquejaven i udolaven com mai ho havien fet. Sentiren un fort crit esgarrinxós que inundà la vall durant un temps que semblà interminable.
Tots sortiren de ses seves cambres atemorits i ensopegant cap al pati on veren un espectacle que els va deixar bocabadats. El lladoner del pati estava farcit fins amunt d'òlibes, mussols i corbs udolant i aletejant com boixos. Na Pereta Gueraua ballava davant el forn amb els braços estessos i amb sang a la boca, amb els ulls com fora de sí i un gest emboixat. Na Morlanda amb cara de satisfacció sostenia una cabra amb una greu ferida al coll que li sagnava. La llançà dins el forn quan encara era viva i tots, increduls, quedaren atemorits i sense saber ben bé què fer ni que dir.
-Que el foc i el fum et donin la vida eterna i la teva ànima sigui la moneda de canvi pel senyor de les tenebres que te la conservarà a l'infern mentre siguis morta en vida!
Així cridà Morlanda mentre empenyia na Pereta Gueraua cap el forn on les flames lluitaven per sortir i què en un bes i no res, tant na Pereta Gueraua com na Morlanda es perderen de vista dins el forn flamejant com mai ho havien vist amb una fumarada que inundà el pati.
No podien creure el que havia passat. Tots inmovilitzats durant una estona, ara recuperaven la fesomia i no acabaven de creure ni entenien el succeït. Va ser el senyor Sanç el primer que reaccionà i intentà treure del foc a na Pereta Gueraua, però li va ser impossible acostar-se al forn, malgrat les poalades d'aigua que començaren a llançar.
Encetà clara l'alba i, encara incrèduls, no podien creure's el què havien presenciat els seus ulls. Uns ploraven aferrats als altres i no trobaven conhort.
Tot l'entorn quedà tan serè que semblava irreal.
Aixì, desconhortats i irreals visqueren els dies següents. Na Pereta Gueraua havia desaparegut de la vida de la família, i na Morlanda amb ella.
Passà un any sense esdeveniments importants a la casa. Ningú havia recuperat l'alegria però anaven fent la seva vida. Arribava el dia de l'equinocci primaveral i madò Ermessèn se demanava si hauria d'anar a cercar ajuda a qualque bruixa o bruixot, per recuperar la seva filla. Tots l'aturaren no fos que vingues un altra malifeta diabòlica d'aquelles. Però va ser començar la nit quan començaren a sentir extranys sorolls que venien del forn.
Sortiren de casa i veren com el forn s'havia encès i augmentava la flama a cada pic major. Sortien les flames de la boca del forn que ningú havia alimentat i el fum envoltava ja tot el pati.
Un nívul d'aus nocturnes volatejaven entorn el lladoner, òlibes i mussols, craquejaven i udolaven enfollits.
Incrèduls i escèptics veren com del forn sortia na Pereta Gueraua amb el mateix vestit esquinçat, amb els cabells i ulls de foc i una cara embogida, posant-se a ballar i donar voltes i voltes. En un moment donat s'aproximà al que tenia més aprop, n'Alberic, al que s'hi va aferrar fort i li va mossegar al coll. N'Alberic no podia apartar-se na Pereta Gueraua del damunt ni els seus germans, ajudant-lo, ho aconseguiren. Quedà mort en terra i botà ballant i voltejant cap a un altre.
Tots la cridaven i intentaven que aturés la macabra escena, però ella no feia més que riure embogida intentant agafar un altre germà, fins que aconseguí agafar a la dona del majoral, na Gertrudis, que cridant i pegant cops no aconseguí llevar-se-la del damunt. Al poc ja era morta en terra amb el coll sangrant. Tots cridaven i corrien per escapolir-se de la tràgica abraçada de na Pereta Gueraua.
Cinc persones mortes, entre familiars i traballadors de la finca, moriren aquella nit, a més d'un bon nombre de cabres. A l'alba, tot havia acabat i el forn tornava estar apagat.
D'ençà, cada any, per l'equinocci primaveral, diuen els que han estat aprop de les cases, que se senten crits endemoniats i un gran fumeral i una intensa llum de foc surt de les cases de ses Figueroles. Al dia següent, un bon grapat de cabres compareixen mortes entorn la casa.
Va ser en Pelegrí d'Alcanella, germà de na Pereta Gueraua, molts anys després què, instruït per un mestre d'arts ocultes i astròleg, escribí sobre pell de cabra i amb la seva sang, diferents sortilegis contra els maleficis i encanteris que depositava cada dia just abans de l'equinocci primaveral, dins el forn de ses Figueroles.
Començà a fer-ho amb la pell i la sang de cabres de la finca per eliminar l'encanteri, segons li havia indicat el mestre, però com després d'uns anys no va veure millora ni canvi, cregué que amb pell i sang humanes seria més potent i efectiu. Així que durant uns anys després, en Pelegrí pagà uns bons sous a uns homos de ciutat per que escorxesin uns cadavers de la morgue i extreguessin la seva sang que li entregaven amb tota confidencialitat.
En Pelegrí era l'únic de la família que gosava anar a les cases de ses Figueroles, excepte el dia que ja sabem. Morí de vellura assegut a un balancí, just al pati, davall el lladoner, amb els sortilegis escrits damunt pell humana a la seva falda, el dia previ a l'equinocci primaveral.
Al dia següent ja no hi era allà on havia mort. Se l'hauria portat la seva germana? Ningú ho sap.
El que sí sabem és que, encara a dia d'avui, els que passen aprop de les cases de ses Figueroles durant la nit de l'equinocci primaveral, poden sentir extranys renous i laments, l'udolar embogit d'aus nocturnes i veure potents llums de foc que iluminen la fosca nit.
Tots aquests fets quedaren registrats al Chronicarius Metaphysic Maioricarum a començaments del segle XIX gràcies als hereus del senyor D. Sanç d'Alcanella.
