Sabates grogues

Tens raó quan dius que el silenci és un bon company, moltes vegades millor que el ambient musical amb el que'm faig acompanyar a casa. M'he donat compte que ajuda a centrar-se, així com la música ajuda a dispersar-se, a viatjar mentalment, a concatenar idées i pensaments, el silenci és un mirall en el que't veus reflexat, i et permet conversar amb tu mateix, directament, sense floritures. Establir aquest contacte és necesari, vital.
Estic correguent, el cor copetja amb força i l'aire que m'infla els pulmons és insuficient. Em falta aire. Però corro amb força mentres miro cap avall i veig les meves noves sabates grogues, molt grogues, com van i venen, avant i enrere, pim pam, no atur. Els meus tres germans, tots majors que jo, venien al darrera, encalçant-me. Però jo amb les meves sabates grogues estic volant sobre el caminoi que s'endinsa al bosc.
Ja m'ho deies que era bo correguent. El millor, deies. No et feia massa cas, però és veritat. He decidit que't faré més cas a partir d'ara; li donaré més importància als teus consells.
M'atur poc a poc de correr, mirant el moviment de les sabates grogues. Es detenen, paral·leles, sobre una mica de terra humida i un caragol bover; un cordó està una mica escambuxat; una puntera de la sabata una mica bruta de fang. Però fan goig. Molt de goig. Estic content. La pròxima vegada demanaré al Papa Noel unes vermelles. O el que tu me dius sempre: demana un llibre, que llegir amplia la ment. Però me fa por que el cap se m'en faci gran. Me diran caparrot buit els companys de la escola. Sobretot en Tòfol. Sempre me diu coses rares.
Miro enrere cercant amb la mirada als meus germans. No veig més que el bosc tancat. Molt tancat. Vaig girant sobre mi mateix, lentament, cercant amb la mirada darrera els arbres, darrera els matorrals. Aixeco la vista al cel just quan passa ben amunt, a certa altura, un globus groc amb un fil penjant. S'el porta el vent. Desapareix i deixa el cel orfe de color.
Els meus ulls tornen a terra. On és el caminoi? Com he arribat aquí? Estic segur que corria damunt un caminoi net sobre un prat verd intens de blat incipient.
Record ara el que me dius freqüentment: Pensa abans d'actuar. Avança't i preveu les conseqüencies dels teus actes.
Però, què he fet? Estic dins un bosc, molt obscur. Crec que de cada vegada més. A cada moment els arbres són més nombrosos, més foscos, més aprop, més obscurs. No veig més enllà de vint passos. Adalt, el cel gris fosc ple de núvols que creixen aviat i amenacen tormenta.
Recorda agafar el paraigües, me deies quan els dissabtes d'aquell hivern anava a comprar llepolies a la tenda de na Polita. Després va morir i la tenda no se va tornar obrir. Me deman què va passar amb les llepolies que no es van vendre.
Què fas aquí? qui ets? Quina por!, m'hi torn ràpid cap a la veu greu que surt sobtadament darrera jo.
No acabo d'assumir el que veig. Mig cabra mig homo, o a la inversa, un faune ha aparegut al meu costat, a uns passos, diria que tan sorprès com jo.
És un d'aquells moments que necessites més temps o, si no, una amplitud de consciència tal que't permeti processar tota la informació més aviat del que es fa normalment, però molt més aviat, amb aquella capacitat mental d'actuació com si el món estigués aturat o ralentit, a càmera lenta, però el meu cervell anàs fabricant eficientment un cúmul d'informació útil per actuar. Ja veus com te faig cas, de vegades. Després no me podràs dir que no.
Crec que m'he perdut, li he dit al cabrit.
La sensació de xerrar amb aquest animaló és rara. Has xerrat tu qualque pic amb una somera? apart de dir-li "arri" o "sooo" crec que les someres i ases no entenen res.
Tot i això que tu em deies, ja no, però fa algún temps sí, ase collonera. Permi plou.
M'en vaig, accelerant el pas, poc a poc, però el faune continua, a certa distància, darrera jo. Les sabates grogues no s'haurien de banyar, ni enfangar. Ostres, quina mala pata! El dia que'ls estren i s'han d'embrutar!
Xip i xap, no sé què diu el home-cabrit. Més me preocupen les sabates grogues.
Què me dius? no sé on soc. On som? Vine, me diu. I com tant és anar cap a una o s'altre banda, li vaig al darrera. M'hi fixo en les seves peülles que semblen fortes. Tot ell sembla fort.
Abans de que m'ho diguis tu, sí. He fet els exercicis que me vares recomenar abans de partir cap a l'escola. No m'agrada suspendre, com a ningú, encara que a n'en Tòfol li dona igual, diu. Ell serà batle i no cal estudiar, com son pare. Va venir d'afora i sempre porta una jaqueta blanca, o quasi blanca. I un capell.
Corre, corre més, nin, me diu el animalot aquest, girant-se cap a mi mentres fa via i a punt estic de predre'l de vista. A punt estic també de donar-me'n de nassos amb una branca on un mussol em clava la mirada ampli i impàvid. Ulula.
Si tinguessim plomes seriem ocells. Però tenir-les no implica volar. Jo vull volar. Amb les meves sabates grogues quasi podria volar. De vegades somni que m'aixec del terra, poc a poc, i suro al aire com una ploma. Però no em veig els peus.
Arribam a una clariana d'herba tallada, floretes petites de colors, el cel blau intens i net convida a tumbar-se sobre l'herba i descansar. Papallones juguen i s'enrevolten a l'aire, passen i repassen fins que es perden a les altures. Piulen dotzenes d'ocells colorits que van i venen, de branca en branca, encalçant-se. Me crida la atenció un corb negre i gran, allà devant, mirant-me, callat i quiet. Només mira. Jo el mir, i cerc amb la mirada al faune.
No facis cas ni vagis al darrera dels desconeguts. No xerris amb ells, no aceptis llepolies ni doblers ni regals. A la vegada jo pensava que estaves sonada. Ara sé que t'estim per tantes i tantes coses.
Entram a una caseta de pedra fosca. Dedins no es veu res, és molt fosc, just un raig de sol il·lumina el sòl devant la porta. Sòl de terra tropitjada.
Mir enterra, les meves sabates grogues, velles i espenyades, brutes i sense cordons, recolçades al suport dels peus d'una cadira de rodes. Quan juguem? deman als tres companys.
Tu m'ensenyares a jugar a dominó i cada vegada que guanyava me donaves una forta besada. Ara ningú me la dona. També és cert que no guanyo quasi mai. En Tòfol sempre guanya, però li deixam fer trampes. És feliç així. Ahir va morir el meu company d'habitació. Ja era massa vell, deia. Havia fet el que havia desitjat fer i ja no li quedava més que descansar i jugar a dominó amb nosaltres.
Assegut al damunt, faig marxar la cadira de rodes cap el jardí. M'agrada veure els núvols grisos tormentosos i els arbres ballant amb el vent, cantant aquella cançó del silenci. Mir enterra i veig que només duc una sabata groga, bruta i vella. On és s'altre? Hauré de partir a cercar-la al bosc, faune. Acompanya'm, per favor.

Amb tu...

Alè ple de vida
il·lusió incontinguda
Llaç de cossos nus
brollant pura natura
Ventre pla i càlid,
fina cintura
avinguda dels meus passejos
amunt i avall, incansable ball
atàvica comunió que perdura
amor, desig, afecte
estimació i tot el respecte
completa honestitat, dius
tremola la terra quan sonrius
El cor senzill obert i bategant
sospira al no esser a les teves mans
ofegat de no poder respirar-te
ets l'aire pur de la muntanya.