Seixanta-un anys.
 |
Avui, a finals de juliol, estic cel·lebrant, per dir-ho d’una manera estimulant, el meu cumple-anys. Evidentment, no pot faltar una mirada crítica i amb voluntat didàctica, enriquidora, inclús paternal, com donant-me dos copets a l’esquena diguent-me “ben fet” o “ho has aconseguit, continua així”.
>
No vull dir que estic bé ni tant física com mentalment. Artrosi als genolls i cervicals, mal als canells i turmells de tant en tant, haver de dormir amb la CPAP, un asistent a la respiració mentre estic dormint per evitar apnèes, dificultat per respirar no sé ja si per una bronquiecstasia o per ses alèrgies varies, sobrepès, carència olfactiva… Cansat seria el qualificatiu que ho engloba tot, en general. Serenitat, l’atribut més encalçat. És veritat que un dels pensaments que m’acompanyen sovint és el de que ja he fet el que havia de fer, a excepció de fruir dels moments amb serenor i tranquilitat. He fet el que havia de fer a n’aquesta vida, amb pocs recursos, poc entusiasme, poca visió. Tindrà raó l’estudi genètic que em sitúa com no massa estirat intel·lectualment, al contrari del que sempre he pensat, pagat de jo mateix, creiguent que el meu coeficient estava o ha estat per damunt la mitjana. El meu ego, ferit i remugós, em diu que potser està poc encertat aquest estudi, però la meva raó em dona la clau de que, des de fa un temps, la meva capacitat cognitiva va minvant, l’elàstic del cervell es va caducant i tornant sòlid, perdent així la capacitat flexible de resposta. Soc conscient. La diferència entre un que diu que té forats al cap i un altre de la mateixa edat que diu que no, és tenir o no la consciència. No tothom és ni vol ser conscient de la realitat. Quanta gent s’engana a sí mateix!
>
Dimecres 31 de juliol, possiblement el dia més xafugós de l’any, entre ahir, avui i demà es sitúa la marca rècord de temperatura meteorològica. Estic assegut al porxo de la casa llogada, Can Xavi, entre Pollença i Alcúdia. Un oratge càlid com l’alè d’un dimoni sortit de l’infern embolica tot a l’exterior. Sort de la piscina. Avui he rememorat quan tenia poc més d’una dotzena d’anys, quan pujava en bicicleta des de ca’ls meus pares, vora sa Llotja de Palma, fins al col·legi de Sant Gaietà, on mumare feia feina en aquell temps a la residència vacacional. Una gran piscina amb tres trampolins era l’atracció que em feia pujar en ple estiu, amb una solana implacable, fins al col·legi on anys més tard ses meves germanes pujarien a estudiar. Arribava sudorós i esgotat, amb el sol ficat al cap, fins que no em tirava de cap a la piscina, aigua clorada, neta, transparent… era un paradís, també alló. Alguns estius vaig poder gaudir d’aquells banys, de tirar-me dels trampolins, fins i tot, del més alt, d’uns tres metres d’alçada, encara que em va costar llevar-me la por uns dies. Què era de jove mumare llavors… Pens amb ella i no puc evitar que els ulls s’omplin de llàgrimes. Viu a una residència però, quan temps fa ja que t’en vares anar del món i de la consciència, mamá? Quin puta mal vares fer a ningú per a que el teu déu tan pregat et relegàs a un racó inhumà i fosc del món!! Aquesta és una de tantes proves que em demostra la validessa del meu pensament sobre la religió.
>
On soc? A quin punt de la meva vida estic i/o vull estar? Penja de jo, feixuc, el pensament de que faci el que faci, és una manera de passar el temps esperant l’inevitable. Puc dedicar-me a viatjar, a fer més feina que mai, a estudiar, a fer festes i sortir de bauxa, aprendre a ballar, a cantar, a tocar guitarra, a volar en ultra-lleuger, a navegar, a recórrer els mils senders que no he fet, a conéixer les plantes que sempre m’han interessat, per allà on vaig trepijant… a la fi, tot és una manera de passar el temps, de passar-ho d’una manera dinàmica en lloc d’avorrir-se esperant assegut a que ens arribi el moment. Al final, quina importància té fer-ho d’una o un altra manera? Possiblement l’unica diferència sigui l’estat d’excitació i plaer que et produeix fer certa activitat. Ara veig que potser suficient motiu per fer coses que t’agradin, en lloc de les que s’espera que facis, per part del teu entorn. Potser, hagi temps per fer-les totes, ses que agraden i ses que complauen a uns altres, familiars, amics… Podem triar i no passa res.
>
Serenitat. M’en faig enfora de renous, gent, sobretot nins i multituds, i més en aquests dies de massificació general, gent per totes bandes allà on hi vagis, dintre s’illa i fora també. Tenc sort, soc conscient, de poder llogar a preus irreverents aquestes casetes amb piscina durant les meves èpoques estivals. Poder gaudir d’uns dies allunyat, poder relaxar-me i pensar, escriure i extreure sa llecor dels meus pensaments enquistats, poder compartir també, amb la família, aquests llocs plàcids, on trob la serenor que em falta altres dies laborals. Deia n’Antonio Gala en un escrit que vaig descobrir fa poc, que havia abandonat la recerca vital de la felicitat feia temps, que ara, amb l’edat majúscula, el seu leit motiv era la Serenor. Em va agradar perquè reflexa el meu sentir.
He de reconéixer que si no fos pel temps que pas amb na Mihaela i per ses meves nines, n’India i na Gwendal, ses meves incondicionals, el món es faria massa gran i hostil per continuar visquent en ell. Malgrat tot, necessit el meu espai, sovint, per escapar de tot. He arribat a la conclusió que cada dia que passa som més un fuck weirdo. Tenc la meva suficient i necessària aprovació. Som el que som.
>
Pens massa en el passat. Temps en els que la meva responsabilitat no anava més enllà de passar-m’ho bé i disfrutava com tots els nins. Altres temps en que la meva responsabilitat paternal era el motiu suficient per lluitar i tirar envant, un compromís d’estar amb els peus sobre terra. Poc a poc, aquests compromisos, responsabilitats, motius… han anat esvaïnt-se conformant l’atmòsfera que actualment respir, en definitiva, temps d’espera. Tenc, malgrat tot, el compromís d'equilibrar el temps d’espera nihilista amb la satisfacció dels moments plàcids i agradosos, esperonejat per la possibilitat de veure, qualque dia potser, el fruit de la vida, la meva descendència.
2a PART
>
Dimarts, 6 d’agost, entrada a la casa situada entre Vilafranca de Bonany, Felanitx i Porreres. Enmig de no res, enfora de la civilització, he trobat aquesta casa peculiar. He escrit coses abans però, es veu, que no vaig actualitzar la pàgina abans de tancar i han desaparegut reflexions i comentaris del moment. Ara som dia 9 d’agost i puc confirmar que el pecat d’aquesta casa, en plena ona de calor, és que no té apareil d’aire condicionat. Això és tradueix, a la pràctica, que la xafugor inunda les hores de major incidència solar, entre les 10 del matí i les 18:00 del cap vespre. Xafugor! Estic dormint a l'exterior sobre un llit plegable que cada dia trec al porxo, amb la CPAP conectada, és clar. La experiència de dormir a l’interior, a l’habitació, encara amb el ventilador engegat, va ser massa xafugorosa.
>
L’aire és tan poc dens i calent que a cada bocanada sembla falti oxígen per alimentar el cervell. Sembla que m’ofeg, amagat a l’ombra de la casa, al saló, amb el ventilador engegat no és suficient per davallar la temperatura asfixiant. Avui havia d’arribar na Mihaela. Aquesta incomoditat meteorològica hagués esdevingut incomoditat en altres esfères. Totes, potser. Per sort, ha conclòs ella mateixa sobre aquesta incomoditat, damunt els meus comentaris previs sobre el tema. Demà, dissabte, vindran els nins. Na Mireia fa quatre dies em va comunicar que ha aturat la seva relació sentimental amb en Jou. Tornen aquàtics els meus ulls en pensar-ho, desprès de, crec uns 6 anys de relació i de veure-la, creia jo, feliç. Les ruptures al meu nucli familiar em fan mal. Segurament traslladi la meva experiència a la vivència dels altres. Potser mai es supera una ruptura quan mai n’hi havies pensat amb això. Un plat romput al que li han aferrat ses seves peces amb adhesiu, sempre mantindrà aquelles ferides. Mai tornarà a ser un plat net i jove, malgrat hi posin dins el plat els millors dels aliments.
>
Xafugor. Suar. Piscina. Beure. Suar. Lectura. Sessió de gimnàsia. Suar. Beure. Piscina. Escriure. Jugar amb les cusses. Suar. Beure. Ses espatlles estan començant a passar factura. Cada sessió de gimnàsia serveix per comprovar la decadència inevitable de les articulacions: genolls, turmells, cadells, cadera, espatlles… i el cap també.
>
Xafugor i decadència. Tenc por que, aquí, les cusses tornin asalvatjades. Viure tan d'aprop els seus instints que les empeny a encalçar conills, perdius, gallines, a totes hores, em sembla un poc salvatge. Primitiu. Potser m’estic asalvatjant jo també, aquí, tot sol, amb el sol al cap.
>
Xafugor i antigor. Hi ha tants detalls que em recorden la meva infància a Vilafranca, en aquesta casa: eines rústiques penjades de ses parets, ses portes d’aquella fusta recremada pel temps, el sol i la pluja, rodes de carro que fa temps giraven, gàbies per a perdius o rates o conills, cossiols tallats en pedra de marès, mobles antics, parets de pedra en sec, parrals, camps inmensos conreats de cereals, calor… Malenconia. Nostàlgia d'un temps viu.
Xafugor i sentiments d’allunyament. No soc antisocial ni sociópata, sino que m’agrada anar al meu ritme, disposar del meu temps i de l'espai. No necessit de ningú per anar a la meva. M'agrada dedicar el meu temps a ses meves nines. Les estim molt i vull donar-les la millor vida del que sigui capaç. És un deute pendent amb altres dues cusses, o millor dit, amb el seu record, encara que no em redimirà dels fets, però em vull demostrar que soc capaç d'adquirir i mantenir les meves responsabilitats. Sobretot perquè hi ha amor, no es fa feixuc.
La conciència, al cap dels anys, passa factura. Ho estic visquent.
>
Milanes, corbs, qualque àguila perdiuera i un parell de globus aerostàtics han sobrevolat la finca aquests dies. Ses milanes, a més, com a depredadores que són, les hem vist caçar i menjar-s’en els conills abans de ser espantades per ses cusses. Dos dies seguits de caça. Carreres darrera els conills i gallines és el habitual cada dia. Na Gwendal demostra el seu caràcter caçador, fort i lluitador, sempre a l’ombra de na India que té una por irracional als tirs d’escopeta. Quines ganes de tornar a la confortabilitat de casa.
