Just carregant el sac dels 60 anys a la meva esquena, aquí soc, visquent part de les vacances estivals amb els meus amors incondicionals, India i Gwendal, allunyats del sorollós món urbà i de la insidiosa influència humana, a la recerca del silenci i la tranquilitat necessàries per a la introspecció, la reflexió, l’equilibri i veure les coses des d’altres perspectives.
Envoltat d’angoixosos brams d’ase i picarols, oliveres centenàries i impressionants marges i camins d’ancestral pedra en sec, la mateixa pedra amb que els antigors varen dominar el paisatge d’aquesta esquerpa muntanya de la vall sollerica, descansa a Els Marroigs, llom amb llom amb el camí de na Martorella, el porxo anomenat Sa Menta, lloc de feina incansable un temps, ara punt de contemplació, descans físic i mental, relaxació i gaudi paisagístic i sensorial.
.
Sota els cingles de Ses Solanes i copsant molt, molt amunt el pas del Portell de sa Costa, aquest remans de pau convida a passetjos muntanyers a la vegada que a tasques més intel·lectuals, llegir i meditar, eliminar biaixos cognitius a la mida del possible gràcies a la lectura adequada i comprensió òptima, escriure, pensar, contemplar…
.
Retrobar motivació i projectar-la, alimentar la ment i lubricar-la, eliminar teranyines de la consciència, reavivar el conjunt sensorial… són les muses que m’inspiren a fer el que faig, en definitiva, intentar viure plenament i traslladar el model no només a moments especials com el que estic visquent ara, sino de manera plena i ordinaria, contra la rutina i quotidianitat que tenyeixen de gris fum tot el que envolten.
.
Dies de calor intensa, aquí, a Sa Menta, un vell aljub convertit en piscineta d’aigua salada és el bàlsam miracolós per jo, però no ho és per na India i na Gwendal, que defugen entrar-hi a refrescar-se. Elles troben conhort a l’ombra sobre la pedra fresca o el trispol de l’interior de la casa.
.
Durant el dia, m’extranya no escoltar cap ocell, ni veure’ls. Avui dilluns ha sigut una excepció, una parella de milanes que ens ha sorprès a na India i a jo amb un crid d’au rapaç que ha travessat el cel blau glauc càlid com una fletxa. Més tard, amagant-se el sol, ha sigut una rata-pinyada qui ha fet aparició, voltant i revoltant vertiginosament davant nostro cercant el seu aliment.
.
Pens amb la meva jubilació probable d’aquí a tres anys i el problema afegit de tenir tot el temps del món però, per a què?; pens en les meves relacions personals. S’hem va rompre la gerra de vidre del compromís conjugal fa molt de temps en mil peces i no he tornat mai a recomprondre-la; pens en la família, amb mumare que viu sense viure, les meves germanes que hi són sense estar-hi; pens en la ruptura que va significar el deteriorament de mon pare. Ara veig que era ell l’aglutinador familiar, junt a mumare. Mentre varen viure, va haver família. Després, només un buit esferidor.
Pens amb els meus fills i en la satisfacció personal que em produeix veure que van ensortint-se amb la seva vida i les seves lluites vitals.
.
Pens en el món impiu i competitiu que es va formant i en la gent egoísta de la que em vull allunyar, quan necessitam que el món sigui col·laboratiu i la gent altruísta, justament a s’enrevés del que em sembla que és.
Passat i futur, records i pensaments abstracts de tota una vida que conformen el meu present alterant les meves motivacions. Què volem fer més?, Què volem ser més?
D’una manera natural compartesc aquella idea d’un existencialista que ve a dir que un homo amb fam és un llop per un altre homo i el món que habita no té amics sino supervivents.
Sempre haurà al món homos amb fam de poder, malaltissament cobdiciosos i sense escrúpols, i aquests seran els que portin les regnes polítiques del món teòricament civilitzat. La filantropia tan necessària per a la societat en general, és, realment, una raresa.
.
Amb aquests pensaments potser trobaré lògic que vulgui allunyar-me de la gent durant, al manco, un curt període de les meves vacances. També és veritat que no esteim fets per viure tots sols. Som animals gregaris i subconscientment cercam el beneplàcit dels altres, la seva comformitat, perquè formam part d’un grup humà, de la societat que feim créixer.
.
