Fuga en Do menor

Discorre el temps fugaç i irrevocable, amb una ferme rectitut i puntualitat insubornable. Encara avui se m'esquerda el cor i sangren ferides, encara s'omplen els ulls de la mar grisa que envolta l'illa un dia plujós; encara ara s'omple el meu ànim de la buidor d'hivern, vertiginosa i sorda en haver d'acomiadar-me dels meus nins, ocells que volen del niu cercant els estels més brillants del seu cel, mentre els meus crits de prudència i atenció fugen aprop d'ells, crec, sense ser escoltats, per una qüestió de sobèrbia juvenil i alegre ignorància prepotent o presumptuosa sapiència precoç. Trist i fosc acomiadament després d'unes breus hores passades junts, d'haver temptat la niuada amb bons aliments que, tanmateix, el regurgitament d'un temps ja no sorteix el mateix efecte visceral i instinctiu. Ara són els afectes trobats i retrobats els al·licients que dicten els dies i les hores. Pocs. Envejós d'aquells que envolten el seu món, dels que omplen els seus moments d'activitats i il·lusions, el seu món de nítids colors i llum clara.S'esvaeixen les nits amb contes d'herois i monstres, banys i sopars tendres d'olor infantil, dies d'alegria desbordada i rialles compulsives, de dependència familiar. Es dilueix el pare que solventa dubtes de l'escola, que cura ferides, que visteix i ferma els cordons, que prepara berenars, que els encalça pel jardí i corre darrera la primera bicicleta. Es dilueix el pare, arraconat i alimentat amb les miques del pa sobrant de la festa familiar. Ha passat el temps però cada acomiadament és la mateixa trista festa.